Margarida de Prades. Reina d'Aragó.

Margarida de Prades (1387 - 1329) fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria, i Comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries.

Des de 1399 fou dama de companyia de la reina Maria de Luna, a la cort de la qual s'educà. La mort de la reina, el 1406, deixà el rei Martí l'Humà amb un únic fill supervivent del matrimoni, Martí el Jove, que moriria el 1409 després de culminar una reeixida campanya de reconquesta de Sardenya que ell hi encapçalà.

Havent-se quedat sense hereu, el rei, decidí tornar a casar-se per aconseguir més descendència. L'escollida fou Margarida, llavors una jove de 21 anys, que Martí preferí a Cecília d'Urgell, germana del Comte Jaume II d'Urgell. El matrimoni fou celebrat pel Papa Benet XIII al palau de Bellesguard (Barcelona) el 17 de setembre de 1409.

La mort del rei un any més tard, frustrà aquests objectius, extinguint-se així el Casal de Barcelona i iniciant-se un període interregne que s'acabà amb el Compromís de Casp el 1412. El 1415 Margarida es tornà a casar, ara amb el noble valencià Joan de Vilaragut i Àlvarez de Haro. Per la seva posició de vídua reial amb una renda assignadas, el nou matrimoni i la descendència que va tenir, un fill de nom Joan Jeroni de Vilaragut nascut el 1416, van haver-se de mantenir en secret. Tot i ser legítim i ben documentat, aquest matrimoni, pel caràcter secret, ha donat lloc a una elaboració llegendària.

Cap a 1420 Margarida i Joan es retiraren al monestir cistercenc de Valldonzella (Barcelona). El 1422 enviudà novament i, probablement, el 1423 professà com a monja al mateix monestir. Més tard, passà a residir al monestir de Bonrepòs (Priorat). El 1428 fou nomenada abadessa d'aquest monestir, càrrec en el qual sa sorprengué la mort l'any següent.

La reina-abadessa va morir d'un brot de pesta a Riudoms i, traslladada a Bonrepòs, hi fou enterrada, amb la seva mort es van perdre les esperançes de superar la greu crisi que el monestir ja patia i que acabaria, després d'una llarga resistència, amb la seva incorporació al monestir de Santes Creus el 1473.