Elionor d'Albuquerque. Reina d'Aragó.

Elionor d'Alburquerque, anomenada la Ricahembra (1374 - 1435), fou comtessa d'Alburquerque i de Ledesma i Senyora de Castro de haro, entre d'altres dominis a Castella, i reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria i Comtessa Consort de Barcelona, Rosselló i de Cerdanya. Coneguda també com Elionor Urraca de Castella.

Es va casar el 1395 amb l'infant Ferran, fill del seu cosí Joan I de Castella i futur Ferran I d'Aragó. Va aportar de dot el seu important patrimoni, que comprenia les terres més riques de la Rioja, el baix Tormes i Extremadura. D'aquesta manera, Ferran aplegà un domini molt extens per tot Castella, que governava com a regent des de 1406. 

Ja reina, mantingué una gran correspondència amb la priora de Santo Domingo de Toledo, Teresa de Ayala, sobre el Cisma d'Occident i influí sobre el seu marit perquè abandonés la causa de Benet XIII. Víuda el 1416, Elionor es retirà a Castella, on intentà reivindicar pel seu fill Enric les terres que havia posseït el seu marit. Es va veure implicada a les lluites dels Infants d'Aragó, els seus fills, contra el partit reialista encapçalat per Álvaro de Luna. Intentà inutilment una conciliació. Acusada de sedició, i de complicitat amb la rebel·lió del infant pere i la vila de Ledesma, li foren confiscades les possessions i lliurades a Álvaro de Luna i fou reclosa al convent de clarisses de Tordesillas.

El 1418 cedí el seu palau de Medina del Campo per la fundació del convent de Santa Maria la Reial, on professà com a monja. Com a Senyora de Medina, el 1421 dictà unes ordenacions que són considerades primeres de les fires de Medina del Campo.

Elionor morí al convent de Santa Maria la Reial poc després de saber del desastre esdevingut a la batalla de Ponça (1435), on els seus fills Alfons, Joan i Enric foren derrotats i fets presoners. Fou sepultada al mateix convent.

Del seu matrimoni amb Ferran I d'Aragó va tenir set fills:

• Alfons el Magnànim, príncep de girona, futur rei d'Aragó i Comte de Barcelona.
• Maria d'Aragó, futura reina de Castella pel seu matrimoni amb Joan II de Castella.
• Sanç d'Aragó, gran mestre de la ordre de Calatrava i de l'ordre d'Alcántara.
• Joan II d'Aragó, duc de Montblanc i de Peñafiel, Senyor de Balaguer, rei de Navarra i després rei d'Aragó i Comte de Barcelona.
• Enric d'Aragó, duc de Villenta, Comte d'Alburquerque i d'Empúries, Senyor de Sogorb i Gran Mestre de l'Ordre de Sant Jaume.
• Elionor d'Aragó, futura reina de Portugal pel seu matrimoni amb Eduard I de Portugal.
• Pere d'Aragó, duc de Noto i Senyor de Terrassa.

Margarida de Prades. Reina d'Aragó.

Margarida de Prades (1387 - 1329) fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria, i Comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries.

Des de 1399 fou dama de companyia de la reina Maria de Luna, a la cort de la qual s'educà. La mort de la reina, el 1406, deixà el rei Martí l'Humà amb un únic fill supervivent del matrimoni, Martí el Jove, que moriria el 1409 després de culminar una reeixida campanya de reconquesta de Sardenya que ell hi encapçalà.

Havent-se quedat sense hereu, el rei, decidí tornar a casar-se per aconseguir més descendència. L'escollida fou Margarida, llavors una jove de 21 anys, que Martí preferí a Cecília d'Urgell, germana del Comte Jaume II d'Urgell. El matrimoni fou celebrat pel Papa Benet XIII al palau de Bellesguard (Barcelona) el 17 de setembre de 1409.

La mort del rei un any més tard, frustrà aquests objectius, extinguint-se així el Casal de Barcelona i iniciant-se un període interregne que s'acabà amb el Compromís de Casp el 1412. El 1415 Margarida es tornà a casar, ara amb el noble valencià Joan de Vilaragut i Àlvarez de Haro. Per la seva posició de vídua reial amb una renda assignadas, el nou matrimoni i la descendència que va tenir, un fill de nom Joan Jeroni de Vilaragut nascut el 1416, van haver-se de mantenir en secret. Tot i ser legítim i ben documentat, aquest matrimoni, pel caràcter secret, ha donat lloc a una elaboració llegendària.

Cap a 1420 Margarida i Joan es retiraren al monestir cistercenc de Valldonzella (Barcelona). El 1422 enviudà novament i, probablement, el 1423 professà com a monja al mateix monestir. Més tard, passà a residir al monestir de Bonrepòs (Priorat). El 1428 fou nomenada abadessa d'aquest monestir, càrrec en el qual sa sorprengué la mort l'any següent.

La reina-abadessa va morir d'un brot de pesta a Riudoms i, traslladada a Bonrepòs, hi fou enterrada, amb la seva mort es van perdre les esperançes de superar la greu crisi que el monestir ja patia i que acabaria, després d'una llarga resistència, amb la seva incorporació al monestir de Santes Creus el 1473.

Maria de Luna. Rei d'Aragó.

Maria de Luna (1357 - 1406) fou reina consort de la Corona d'Aragó i Comtessa d'Empúries. Fou filla i hereva de Lope de Luna, primer Comte de Luna i Senyor de Sogorb, i de Brianda de Got. 

El 1372 es casà amb Martí l'Humà, aleshores príncep, rei d'Aragó del qual tingué 4 fills, però dels que tan sols un, Martí el Jove, superà la infantesa. A la mort de Pere III d'Empúries sense descendència, el rei Martí I reclamà el Comtat d'Empúries i el cedí a la seva esposa. A la mort d'aquesta, el comtat passà novament a mans del rei. L'any 1385 fundà la Cartoixa de Vall de Crist, a Altura (Alt Palància). 

Fou una dona virtuosa i estimada pel rei, a qui donà en tot moment suport davant els difícils moments que hagué de viure. Francesc Eiximenis li dedicà dues de les seves obres: Scala Dei i Tractat de contemplació; i parlant de la reina escriví així al rei: ... sapiats, senyor, que ella viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens.

Violant de Bar. Reina d'Aragó

Violant de Bar (1365 - 1431) fou duquessa consort de Girona i Comtessa consort de Cervera i, després, reina  consort d'Aragó, de València, Mallorca, Sardenya i Còrsega, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria i comtessa consort de Barcelona, Roselló i de Cerdanya.

El 1379, a Montpeller, es va prometre amb l'infant Joan, duc de Girona i Comte de Cervera, llavors vidu de la seva primera esposa, contra la voluntat del rei Pere III el Cerimoniós. Malgrat això el matrimoni es va celebrar un any més tard a Perpinyà.

Del seu matrimoni amb Joan I el Caçador nasqueren:

• El príncep Jaume d'Aragó, príncep de Girona i Comte de Cervera (1382 - 1388).
• La princessa Violant d'Aragó, futura reina de Nàpols pel seu matrimoni amb Lluís II de Nàpols.
• El príncep Ferran d'Aragó (1389).
• La princessa Antònia d'Aragó (1391 - 1392).
• La princessa Elionor d'Argó (1393).
• El príncep Pere d'Aragó (1394).
• La infanta Joana d'Aragó (1396).

Tingué molt bona relació amb el seu marit, però unes relacions tempestuoses amb els sogres, sobretot amb l'última esposa del rei Pere, Sibil·la de Fortià. El conflicte arribà a tenir tals dimensions que es crearen partits al voltant de cada dama, representatius de diferents faccions de la noblesa (l'alta noblesa al costat de violant i Joan). Tot va acabar a l'any 1387, amb la mort de Pere III i l'ascens al tron de Joan i d'ella mateixa. El seu marit, ara rei, va empresonar la reina Sibil·la, la va desposseir de tots els béns que li havien estat cedits pel seu pare i els va transferir a Violant.

A partir de llavors, ella i el seu marit, amb les camarilles respectives, iniciaren una vida de luxe i refinament, al estil de les grans corts franceses. Durant aquest període, Violant afavorí unes intenses relacions amb França. Pero el cost econòmic de la nova orientació aristocràtica de la monarquia no s'adeia amb les possibilitats de les rendes que ingressava el rei. Les corts de Montsó van denunciar el fet, però no van ser escoltades. Joan es va guanyar l'apel·latiu de Descurat amb el qual va passar a la posteritat.

El 1396 un accident de cacera va acabar amb la vida del Descurat. El rei moria sense descendència masculina i la corona corresponia al seu germà, Martí l'Humà. La reina viuda es concentrà en la educació de la única filla que li quedava, la princesa Violant d'Aragó.

Passà la última etapa de la seva vida retirada al palau de Bellesguard a Barcelona, dedicada a l'administració dels seus béns, que no sempre éren suficients per mantenir el seu estatus. El 1417 va posar un plet al Parlament de Paris contra el seu germà Lluís I de Bar, al qual exigia una part de la herència dels seus pares. Aquell mateix any va rebre, en compensació, una renda anual de 1.500 lliures torneses i Lluís cedí el ducat de Bar a Renat d'Anjou, el nét de Violant.

Fou una dona de gran caràcter i aptituds de govern, que demostrà al capdavant de l'administració dels regnes. Educada a la cort de França, sempre demostrà una refinada cultura i uns interessos que compartí amb el seu espòs. Junts donàren suport a la producció cultural catalana i en català en un moment crucial de la seva història.

Violant de Bar va morir a Bellesguard el 3 de juliol de 1431 i el seu cos va ser sepultat, provisionalment, a la Catedral de Barcelona. Més endavant, va ser traslladat al monestir de Poblet, al sepulcre que tenia reservat al costat del seu marit.

Sibil·la de Fortià. Reina d'Aragó

Sibil·la de Fortià, anomenada la Fortiana (n. Fortià 1350 - m. Barcelona 1406) fou reina d'Aragó, València, Mallorca, Sardenya i de Còrsega, duquessa d'Atenes i Neopàtria i Comtessa de Barcelona, Rosselló, Cerdanya i Empúries.

Sibil·la pertanyia a l llinatge dels Fortià, de la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès, dins el Comtat d'Empúries, del qual eren feudataris. Sibil·la, llavors una jove de gran bellesa però sense cap formació, entrà al servei de la reina Elionor de Sícilia, que l'admeté entre les seves dames possiblement arran d'algun viatge reial al Empordà. A la cort s'arranjà el seu matrimoni, el 1371, amb Artal de Foces, noble aragonès llavors ja d'edat avançada protegit per Pere IV. Artal, de qui no va tenir descendència, morí el 1374, i la reina Elionor el 1375. Aviat la jove vídua va atreure l'atenció del monarca i n'esdevingué l'amant.

Els prínceps fills d'Elionor, van veure amb bons ulls que el pare mantingués aquest lligam, que evitava un nou matrimoni i els problemes dinàstics que podria comportar. Però Pere III tenia altres plans, que desplagueren profundament el seu hereu quan es van fer realitat. L'anunci del matrimoni dels amants reials conduí a unes tenses relacions entre el rei i el seu hereu, que aviat empitjoraríen, implicarien Sibil·la i les esposes successives de Joan (Mata d'Armanyac i Violant de Bar) i facilitarien el perillós alineament de poderosos sectors socials i polítics rere cadascun d'ells.

L' 11 d'octubre de 1377, a Barcelona, Sibil·la es casà amb el rei Pere III el Cerimoniós, convertint-se així en la quarta dona del sobirà. Fou una de les 3 reines catalanes que va tenir la Corona d'Aragó i, sobre tot, un cas excepcional entre les consorts dels seus monarques, ja que no procedía d'una família reial ni de l'alta noblesa.

Del matrimoni de Sibil·la amb Pere III nasqueren:

• El príncep Alfons d'Aragó, comte de Morella.
• La princessa Isabel d'Aragó, comtessa d'Urgell pel seu matrimoni amb Jaume II d'Urgell.
• El príncep Pere d'Aragó (1378 - 1379).

Pere el Cerimoniós s'envoltà després d'aquest casament de nobles empordanesos així com de familiars de la Reina, fet que motivà la desconfiança i l'enemistat d'un bàndol de la cort, encapçalat pel príncep Joan i la seva segona esposa, Violant de Bar.

Amb la mort del rei l'any 1387, Sibil·la, tement la represàlia dels seus fillastres, es refugià al Castell de Sant Martí Sarroca. Efectivament, Joan I i Violant de Bar ordenaren la seva persecució i aconseguiren assetjar-la en aquell mateix castell. Sense resistència, la reina vídua s'entregà a la nova parella reial. El, suport de la petita noblesa i de la burgesia, d'alguns nobles destacats com el Comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del Papa d'Avinyó Benet XIII, impedí que Joan i Violant, i l'alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança.

El suport de la petita noblesa i de la burgesia (sobretot del Consell de Cent de Barcelona, que Pere III li havia procurat), d'alguns nobles destacats com el comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del papa d'Avinyó Benet XIII, impedí que Joan i Violant, i l'alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança.

Joan I la reclogué durant un temps al Castell de Montcada i finalment va poder residir, sota vigilància, a Barcelona. Martí l'Humà millorà les seves condicions de vida i la tractà amb més respecte.

Sibil·la de Fortià morí a Barcelona el 24 de novembre de 1406. Per ordre del rei Martí fou sepultada, amb funerals d'estat, al convent de Sant Francesc (Framenors) de Barcelona.

Elionor de Sicília. La Reina Elionor d'Aragó

Elionor de Sicília, princessa de Sicília i Reina d'Aragó. Filla del rei Pere II de Sicília i Isabel de Caríntia. Tant ella com les seves germanes van afavorir el partit catalanista de la illa, integrat per nobles d'ascendència catalana que es trobàven enfrontats amb la resta de la noblesa proangevina.

Va ser la tercera esposa de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a València el 27 d'agost de 1349, amb la condició que renunciés a tots els seus drets a la Corona de Sicília. Va aconseguir que el seu germà, Frederic III de Sicília, es casés amb Constança, filla del seu marit amb Elionor de Portugal. El 1357 Frederic li va transmetre els drets a la successió del regne sicilià i també els drets sobre els ducats d'Atenes i Neopàtria.

Elionor va fer un paper de suport a la política de Pere III, el qual acompanyà en l'expedició a Sardenya entre 1354 i 1355. Va ser enemiga, entre altres, del vell conseller del seu marit, Bernat II de Cabrera. Aprofitant el descontentament general produït per la durada de la guerra dels Dos Peres, i davant l'absència del rei, va intervenir de manera decisiva en la caiguda en desgràcia i l'execució del conseller en 1364.

Va residir al Palau Menor de Barcelona, que havia estat construït per a ella. Fou la mare de:

• El príncep Joan el Caçador, príncep de Girona i futur Comte de Barcelona i rei d'Aragó.
• El príncep Martí l'Humà, que succeí al seu germà com a Comte de Barcelona i rei d'Aragó.
• El príncep Alfons d'Aragó (1362 - 1364).
• La princessa Elionor d'Aragó, futura reina de Castella pel seu matrimoni amb Joan I de Castella.

Està enterrada al monestir de Poblet.

Maria de Navarra. La Reina Maria d'Aragó

Maria de Navarra (n. 1330 - 1347), infanta de Navarra i reina consort de la Corona d'Aragó. Filla de Joana II de Navarra i Felip III Evreux, reis de Navarra. Era néta per línia paterna del rei Lluís X de França i Margarida de Borgonya, i per línia materna del Compte Lluís d'Evreux i Margarida d'Artois. Fou germana del rei Carles II de Navarra.

El 1338 es casà a Saragossa amb el rei Pere III el Cerimoniós de Catalunya i Aragó, convertint-se en la primera dona d'aquest. Del matrimoni naixeren 4 fills:

• La princessa Constança d'Aragó, Reina de Sicília pel seu matrimoni amb Federic III de Sicília.
• La princessa Joana d'Aragó, Comtessa d'Empúries pel seu matrimoni amb Joan I d'Empúries.
• La princessa Maria d'Arag (1345 - 1348).
• El príncep Pere d'Aragó (1347).

Va morir el 29 d'abril de 1347 a València, sent enterrada al Monestir de Poblet.

Teresa d'Entença. Reina d'Aragó

El seu pare fou Gombal d'Entença, mort en 1309 Senyor d'Alcolea de Cinca, Gestalgar i Chiva de Morella, qui en el seu testament, otorgat el 12 de septembre de 1304, la nombra la seva hereva universal. La seva mare, Constança d'Antilló i Cabrera, fou filla de Sancho d'Antilló i de Elionor de Cabrera i Urgell, aquesta última filla d'Àlvaro I d'Urgell i de la seva primera esposa, Constança de Montcada.

Al no tenir descendència, el seu oncle-besavi Ermengol X d'Urgell  pactà amb Jaume II d'Aragó anomenar-la hereva del Comptat d'Urgell. Les clàusules del testament d'Ermengol X d'Urgell obligava a que ella rebés el Comptat al casar-se amb un fill del rei d'Aragó que no fos a regnar, impedint aixís que el comptat fos assumit per la Corona. Ermengol va morir en 1314 i en aquell mateix any, Teresa va contraure matrimoni amb l'infant Alfons, fill de Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols. Retirat el primogènit del rei, Jaume d'Aragó i Anjou, a la vida comtemplativa, el marit de Teresa es convertí en hereu a la corona en 1319 com Alfons IV d'Aragó. En 1323 Teresa va acompanyar el seu marit en la campanya per a conquerir la illa de Cerdenya.

El Comptat d'Urgell va pasar al seu fill Jaume I, qui també va ser Vescompte d'Àger, Baró d'Entença, d'Antilló i d'Alcolea de Cinca.

Esposa i mare de reis, el destí li va impedir arrivar a regnar ja que va morir a Saragossa 5 dies abans de que el seu marit succeís al seu pare en front de la Corona d'Aragó.

Constança II de Sicília. Reina de Sicília i Aragó

Era filla de Manfred I de Sicília i de Beatriu de Saboia. Neta del emperador Federic II per part paterna i del Compte Amadeu IV de Saboia per part materna. En 1262 es va casar amb l'infant Pere d'Aragó, que més tard es convertiría en el rei Pere III d'Aragó. Aquest matrimoni, que segellava l'aliança entre Aragó i Sicília, va servir de palanca per a extendre la influència aragonesa pel Mediterrani central en perjudici dels interessos francessos.

Quan Carles d'Anjou va usurpar el tró de Sicília en 1266 a Manfred I, els principals caps dels gibel·lins sicilians es vàren refugiar a la cort aragonesa, entre ells les famílies dels Llança, Lauria i Prócidas. Quan es va produïr la revolta de les Vesprades Sicilianes en 1282, el rei Pere va cridar, com a marit, a Constança, hereva del regne de Sicília, i ambdós van ser coronats com a reis de Sicília. Pere encarregà el govern de la illa a la reina i als infants Jaume i Federic, però Constança preferí deixar el govern en mans dels seus fills. En 1285 va quedar vídua i, a l'any 1279, es va traslladar a un convent de Clarisses de Barcelona, on va morir en 1302.

Descendència:

• Alfons III d'Aragó, príncep de Girona. Posteriorment Rei d'Aragó, València, Mallorca i Compte de Barcelona.

• Jaume II d'Aragó, infant d'Aragó. Posteriorment Rei d'Aragó, València, Mallorca, Compte de Barcelona, rei de Cerdenya i de Sicília.

• Isabel d'Aragó (Santa Isabel de Portugal) reina consort de Portugal pel seu matrimoni amb Dionisi I de Portugal.

• Frederic II de Sicília, rei de Sicília.

• Violant d'Aragó, reina consort de Nàpols pel seu matrimoni amb l'infant Robert de Nàpols, futur Robert I.

• Pere d'Aragó, infant d'Aragó.

Violant d'Ongria. Reina d'Aragó

Violant d'Ongría, nascuda al voltant de 1216 a Estrigonia, Ongria i morta a Osca, al mes d'octubre de 1251, va ser reina d'Aragó després de casar-se amb Jaume I d'Aragó, el Conqueridor, de qui va ser la segona esposa. Violant va ser la germana agnada de Santa Isabel d'Ongria.

Era filla del rei Andreu II d'Ongria i de la seva segona esposa Iolanda de Courtenay. Es va pensar que la seva dot significaria una aportació de diners i territoris a la Corona d'Aragó, que en realitat mai es va fer, ja que el regnat d'Andreu II es trovaba sotmés en certa crisis pels cada cop mes pujants señors feudals que debilitàven el poder de la corona ongaresa davant la absència del sobirà en el seu regne. Andreu II havia conduit la 5 creuada i planejava aspirar al tro de Constantinopla, extendint la seva influència per orient, aixís, una de les seves estratègies va ser pendre per esposa a la filla de Pere II de Courtenay, emperador del Imperi Llatí de Constantinopla, i net del rei Lluís VI de França. Probablement considerant l'anterior, per instruccions del Papa, Violant va ser compromesa en 1234 amb el rei hispànic, i el matrimoni de tots dos es va celebrar el 8 de septembre de 1235 a Barcelona. La princésa húngara va arribar amb un sèquit de més de 100 persones i va rebre del seu pare com a regal de noces, entre d'altres coses, un exquisit tocat de pedres preciosses.

La reina Violant va impulsar de forma decissiva la conquesta del Regne de València en 1238 i va participar activament a la política reial. Es va implicar sobre tot en les particions de l'herència que quedaríen als fills que va tenir amb Jauume I, tractant d'enemistar al rei amb Alfons, fill del seu primer matrimoni amb Elionor de Castella.

Conquerida Morella, al cedir Jaume I el territori a Blasco d'Alagón, es va reservar la dehesa de Vallivana, que va donar a la seva esposa, la reina Violant, pero com que als 8 anys Blasco va concedir la seva Carta Pobla als Morellans, havia augmentat admirablement el veïnat, la reina va voler posar de manifest el apreci que els tenia, renunciant en el seu favor a la gran dehesa de Vallivana i Salvasoria, per a que servís de pastura per la gent de Morella i les viles de la seva jurisdicció. El text íntegre del document és el següent:

"Manifestum sit omnibus, quod loles, Regina Aragonum, Majoricarum et Valentiae, Cometisa Barchinonae et Urgeli, et Domina Montispesulani. Damus concedimus et laudamus vobis populatoribus de Morella et de termino ipsius, presentibus et futuris, pro vedato seu dehesa totum illium montem, qui vocatur Vallivana et Salvasorria, situm afrontatum, ex prima parte cum término de Catin, et ex secunda cum término de Aras, et ex tertia parte cum serra de Ballibona, et ex quarta parte sicut aquae labuntur circa dictum términum. Predictum utrumque montem, cum suis vobis, dictis populatoribus, liberum et franchum ad vestras vestrorumque propias voluntates. Mandamus igitur firmiter et stricte, quod nullus homo praeter vos dictos populatores, audeat vel presumat incidere ligna, cremare, venare vel pascere in dicta dehesa vel termino ejus, sicut in praedictis affrontiationibus continetur. Dat, Barchinon. IV Idus Januarii Anno Dmni. MCCXLI. Hujus rei testes sunt Dm Arnaldus Corella, Dom. Joanes Pet de Tarracona, Dom. Fortunjus Goya, Dom. Santius de Fraga; et ego Mag. Guido, qui mandato Dmae Reginae hoc scribi feci, loco, die et anno prefixo",


Violant va comptar amb un cercle familiar proper on van abundar les beatificacions i santificacions. Si bé la Casa d'Arpád hungaresa ha estat la família que més sants i beats ha donat a l'Esglèsia Católica, és important precissar els casos més immediats a Violant. Per una part, la seva germana gran va ser Santa Isabel d'Ongria. Igualment les filles del seu germà Bela IV d'Ongria van ser Santa Cunegunda de Polònia, Santa Margarida d'Ongria, la beata Iolanda de Polònia i la beata Constança d'Ongria. Irònicament el pare de Violant, Andreu II d'Ongria, va ser excomulgat en dues ocasions al complir amb les demandes papals de marcar als jueus i excloure'ls dels càrregs públics com era costum al segle XIII.

Descendència:

• Pere, futur Pere III el Gran, príncep de Girona. Futur rei d'Aragó i València, compte de Barcelona i Urgell.

• Jaume (futur Jaume II de Mallorca) compte de Roselló i la Cerdanya, Senyor de Montpellier, Vescompte de Carlades i Baró d'Omelades. Futur rei de Mallorca (illes balears: Mallorca, Menorca, Eïvissa i Formentera).

• Ferran (1245 - 1250).

• Sancho, arcedià de Belchite, abad de Valladolid i Arcbisbe de Toledo. Va morir presoner dels sarraïns del Regne de Granada.

• Violant d'Aragó, reina de Castella pel seu matrimoni amb Alfons X el Savi.

• Constança d'Aragó, infanta de Castella pel seu matrimoni amb Manel, germà d'Alfons X el Savi.

• Sancha d'Aragó, monja. Va morir a Jerusalem.

• Maria d'Aragó, monja.

• Isabel d'Aragó, reina de França pel seu matrimoni amb Felip III l'Atrevit, fill de Lluís IX de França.

Al seu testament va deixar als infants Pere, Jaume i Sancho, els seus fills, el Comptat de Posana, que tenia Bela IV, rei d'Hungria, el seu germà, i que a ella li havia llegat la seva mare. Menciona, també, a totes les filles que va tenir amb Jaume I el Conqueridor.

Les restes de la reina Violant i els de la siva filla, la infanta Sancha, es troben al presbiteri del Monestir Cisterenc femení de Vallbona de les Monges, que havia escollit per la seva sepultura i del qual n'havia estat una gran benefactora.

Elionor de Castella. Reina d'Aragó

Elionor de Castella i Plantagenet (morta en l'any 1244, Monestir de les Huelgas de Burgos) infanta de castella, per ser filla d'Alfons VIII i Elionor Plantagenet. Va ser reina consort d'Aragó pel seu matrimoni amb Jaume I el Conqueridor, rei d'Aragó.

Fou filla d'Alfons VIII de Castella i de la seva dona, la reina Elionor de Plantagenet. Per part paterna els seus avis éren els reins Sancho III el Desitjat i la seva dona Blanca Garcés de Navarra, filla del rei García Ramírez de Navarra. Per part materna els seus avis eren el rei Enric II d'Anglaterra i la seva dona Elionor d'Aquitània. Els seus germans, entre d'altres, van ser el rei Enric de Castella i la Reina Berenguela I de Castella, mare de Ferran el Sant, rei de Castella i Lleó.

La infanta Lionor, per consell de la seva germana la Reina Berenguela I de Castella, mare de Ferran III el Sant, va contraure matrimoni el 6 de gener de 1221 amb Jaume I el Conqueridor, rei d'Aragó, al municipi sorià d'Àgreda. El Rei va dotar la seva dona, entre d'altres, amb les localitats de Daroca, Èpila, Uncastell, Barbastre... Després de la celebració dels esponsals, els reis d'Aragó es van dirigir a la ciutat de Tarassona, a l'actual província de Saragossa, on Jaume I el Conqueridor fou armat cavaller a la Esglèsia de Santa Maria de la Vega de Tarassona.

A l'any 1229, el seu espòs, Jaume I el Conqueridor, que dessitjava divorciar-se d'ella, demanà al Papa Gregori IX que anulés el seu matrimoni amb la riena, bassant-se en el parentesc proper que l'unia a ella. El Papa donà el seu consentiment i el matrimoni fou declarat nul aquell mateix any pel legat papal i els prelats del regne. Anys després es va acordar que la reina Elionor, mentres no es tornés a casar, conservaria la propietat del municipi d'Ariza i del seu castell, aixís com de les possessions i rentes del regne d'Aragó, al temps que el rei Jaume I es comprometia a no separar-la del seu fill, l'infant Alfons d'Aragó i Castella, que es trovaba amb ella.

Després de l'annulació del seu matrimoni amb el rei d'Aragó, la reina Elionor es retirà el regne de Castella, on va morir al Monestir de las Huelgas de Burgos.

 

Maria de Montpellier, Reina d'Aragó

Maria de Montpellier (1180 - 1213), filla de Guillem VIII de Montpellier i Eudòxia Comnena de Constantinopla.

Esposa de Pere II d'Aragó el Católic, amb el que es va casar el 15 de juny de 1204. Es va tractar d'un matrimoni forçat pels interessos creats al Mig dia francès i que a punt va estar de crear una crisis successòria. Per a poder quedar-se embarassada, Maria es va introduïr en el llit a obscures, en el lloc on el seu marit s'havia de veure amb la seva amant. Fruit d'aquest succès va nèixer Jaume, futur Jaume I d'Aragó.

Prèviament al matrimoni amb Pere II va estar casada amb Barral, Vescomte de Marsella. A l'any 1197 va quedar vídua i el seu pare la va cedir a Bernard IV, Comte Sobirà de Cominges, per a allunyar-la de Montpellier i cedir la seva herència al seu germanastre, Guillem IX de Tolosa. D'aquest matrimoni van nèixer dues filles, Matilda i Petronila.

Rebutjada en 1201, poc abans de la mort del seu pare, el Comte Bernard IV de Cominges es va divorciar d'ella d'acord amb Pere II d'Aragó, per a que aquest pogués heredar el domini de Montpellier a canvi de diverses terres al Languedoc. Maria va recòrrer al Papa per a exigir la sobirania de Montpellier al·legant la il·legitimitat del seu germanastre. Desprès d'això, Pere II es va fer amb la ciutat de Montpellier expulsant a Guillem de la ciutat en 1204.

El matrimoni va aprovar, llavors, importants privilegis a l'autonomia comunal. Pere II va intentar divorciar-se d'ella per a casar-se amb Maria de Montferrat, davant d'això Maria va partir cap a Roma per a demanar justícia al Papa. Estant a la ciutat de Roma, va morir en el mes d'abril de 1213.

 

Sancha de Castella

Sancha de Castella i Polònia (1154 - 1208) va ser infanta de Castella i Reina Consort d'Aragó. Era filla del Rei de Castella Alfons VII i de la seva segona dona, Riquilda de Polònia.

Fou la primera reina d'Aragó en utilitzar el segell regi. Les seves característiques són semblants a les dels segells que utilitzava el seu espòs Alfons II d'Aragó (El Cast) i mostra en ambdues cares una imatge de la reina entronitzada amb una flor de llis en una mà a l'anvers, i al revers una altra eqüestre muntant a l'amazona amb roba femenina. Aquesta iconografia mostra la relació de la reina amb l'autoritat real del seu marit.

Va destacar la seva tasca com a mecenes de les arts, que s'evidència no sols en la originalitat del segell que va ostentar, sinó en la fundació del Monestir de Sigena, que va tenir la funció de panteò els reis aragonesos. Va participar activament en l'administració del monestir, on probablement es va retirar al quedar vídua, al qual va fer molts de donatius.

Va testar en 1208 manant en seu enterrament a la capella de Sant Pere al Monestir de Sigena, donant-li joies, una tela de seda, una reliquia; jueus d'Osca, Saragossa, Calataiud, Alagó i Daroca, a més de bens a Calamotxa i a Cambor de Pina. Segurament va morir poc despres del 6 de novembre de 1208, data en la qual apareix per últim cop, figurant a partir d'aquella data la priora del monestir aixís com el seu fill Pere, fent diverses donacions i confirmant les que havia fet la seva mare.

Descendència:

• Pere II el Católic, Rei d'Aragó i Comte de Barcelona.

• Constança casada primer amb el Rei Emeric d'Ongria i, després, amb Frederic II Hohenstaufen, Sacre Emperador Romano Germànic, Rei de Sicília i Jerusalem.

• Alfons, Comte de Provença.

• Elionor casada amb Ramó VI de Tolosa.

• Sancha Casada amb Ramó VII de Tolosa.

• Sancho, mort jove.

• Ramón Berenguer, mort jove.

• Ferran, Sacerdot i Abad a montearagó.

• Dolç Monja en el monestir de Sigena.

 

Berta d'Aragó

Poc o res es sap sobre la vida anterior d'aquesta dona, la seva procedència o la seva família. Pels documents medievals només es sap que es deia Berta. L'escassa informació que tenen els historiadors sobre ella és a partir de la seva estada a Aragó en qualitat d'esposa d'un rei. Era de nacionalitat Italiana, anomenada Berta, de la que no es té notícia excepte que va sobreviure al seu marit i va viure a peu de la serralada de Marcuello com a reina d'un conjunt de pobles organitzats com a Estat denominat popularment com El Regne dels Mallos i que va emetre documents, tot això per la gràcia del seu difunt espós i amb el consentiment del seu cunyat Alfons.

Al morir Ines d'Aquitania (la primera esposa de Pere I), va deixar un fill varó, i una filla, Ines, menors d'edat i, sembla ser, amb poca vida. El problema de successió en el regne d'Aragó i el de Pamplona era un xic inquietant. Al regne d'Aragó es creia que els reis éren éssers sobrenaturals, seleccionats de manera divina, i els poders reals havíen de passar per linia directa de pares a fills o a germans. Amb successors al tró tocats per la mort, es cercà una dona per portar al món fills del rei, hereus pel regne; la escollida fou Berta; es va casar amb Pere I el dia 16 d'agost de 1097 a la Catedral d'Osca.

Aquest segon matrimoni del rei tampoc va donar un hereu a la corona. A la mort de Pere I la seva vídua, Berta, es quedà a Aragó durant un any. Aquest era el plaç imprescindible ja que, podia donar a llum un fill del difunt rei. Es norma general de dret comú. Pero no hi va haver nen, aixís que la reina Berta no va poder seguir en el regne com a regent, segons les lleis existents a Aragó:

• Segons la norma de successió al regne d'Aragó: "el futur Rei ha de ser el fill primogènit varó de matrimoni legítim, canónic, i en el que hagi mediat la entrega de dot o arres per part del marit".

• En cas de faltar el primogènit, passa al següent i de no haver-hi fills, la successió passa al germà posterior del difunt, sent en aquest cas Alfons I el batllador.

• Les reines no poden executar els poders reials; encara que, quan vinguin per línia directa si poden ser transmissores.

• Per aquesta norma s'entèn que Alfons I el Batallador es rey d'Aragó per dret propi i no pot haver-hi herència per part de la seva cunyada Berta.

Tot i això es sap, pels documents trobats, que la Berta segueix firmant assumptes importants amb el títol de reina. Firma amb títol de reina per ser el títol jeràrquic que té (al haver estat esposa d'un rei) i que, un cop vídua, no el perd. La reina Felícia (mare d'Alfons I), tampoc va perdre el seu títol ni la seva dot per quedar vídua del seu marit Sancho Ramírez. En els documents que firma la Reina Berta respecta l'escalafó d'autoritat: primer va el rei, després ella, els tinents i bisbes; és a dir, depèn del Rei.

El regnat de la Reina Berta és atípic i únic, no el regnat en si, sinó la circumstància. Per primer cop, a Aragó, queda vídua una reina consort sense descendents.

Berta, jove, reina i vídua va seguir gaudint de la seva assignació dotal (en els termes concedits pel seu marit) durant un període de temps, en el que el nou rei estava solter i sense successió directa, fins la seva desaparició. No hi ha documentació oficial per a poder seguir el rastre des de que va abandonar Aragó. Existeixen caçons populars que rebel·len a una reina que va fugir amb el seu estimat i parla d'una reina trista que va marxar amb un cavaller.