Ermessenda de Carcassona. Comtessa de Barcelona

Ermessenda o Ermessinda de Carcassona (n. 972, Girona - m. 1057, Sant Quirze de Besora) governà el condomini dels comtats de Barcelona, Girona i Osona i fou tutora del seu fill Berenguer Ramón I i del seu net Ramón Berenguer I durant les seves respectives minories d'edat. Filla de Roger I de Cominges o Roger el Vell, comte de Carcassona i d'Adelaida de Gévandau (França). Es casà cap a l'any 992 amb Ramón Borrell, que succeí aquell mateix any, després de les seves nupcies, al seu pare Borrell II, en el govern del Comtat de Barcelona.

Era Ermessenda de singular bellesa i enèrgic caràcter. Per un llarg temps figurà a la cort de Barcelona, ja envoltada dels jutges i asseguda a l'escó del Tribunal administrant justícia en presència dels seus vasalls, tant conjuntament amb el seu espós com durant les seves absències, ja cavalcant al costat d'aquest a la batalla i acompanyant-lo a les seves expedicions militars. Així mateix, Ramon Borrell l'entregà en propietat una gran quantitat de castells i places fortes en els comtats de Barcelona, Osona i Manresa, el que li proporcionà un gran poder polític i una gran capacitat econòmica. Molt unida al seu espòs, la majoria de documents de la cort comtal d'aquella època apareixen signats per tots dos.

Morí Ramon Borrell llegant la corona al seu hereu Berenger Ramon I, anomenat el "Corb", qui encara era menor d'edat al produïr-se la mort del seu pare, i a la seva esposa Ermessenda, amb la fi que governessin junts. Així doncs, prengué les rendes del govern la comtessa vídua Ermessenda, qui continuà governant conjuntament amb el seu fill inclús després de que aquest arribés a la majoria d'edat.

Cap a l'any 1018, Ermessenda cridà a una gavilla de normands que piratejaven pel Mediterrani encapçalats pel seu capità Roger de Tosny, per a lluitar contra els sarraïns que infestaven les costes de Catalunya i que formaven la host de Mudjehid, emir de Dènia i de les Balears. Acudint a aquesta crida els normand, mataren innumerables legions de musulmans i s'apoderaren de moltes ciutats i castells. L'emir Mudjehid demanà finalment la pau a Ermessenda i s'oferí a pagar el tribut als barcelonins, Ermessenda, agraïda amb el servei que prestà Roger, el casà amb la seva filla en recompensa.

Amb el pas del temps, Berenguer Ramon I intentà resistir-se a la intervenció de la seva mare en el govern dels seus comtats, provocant així greus conflictes entre ells. Gràcies a la mediació del bisbe de Girona, Pere, Germà d'Ermessenda, s'establí un conveni entre mare i fill, empenyant-li 30 castells amb les seves pertenences en seguretat de la pau i pactes que li havia jurat.

Durant les regències d'Ermessenda, l'aristocràcia inicià el procés de feudalització de Catalunya, enfrontant als prínceps amb l'Esglèsia. Ermessenda rebé el suport de consellers com Gombau de Besora, el jutge Ponç Bonfill Marc i l'abat de Ripoll, així con del seu germà Pere Roger de Carcassona, Bisbe de Girona. També col·laboraren els prelats partidaris de la reforma gregoriana com l'abad Oliba.

Ermessenda s'ocupà de l'Esglèsia i animà noves fundacions, com el capítol de la Catedral de Girona, el monestir femení de Sant Daniel a Girona o el masculí de Sant Feliu de Guíxols. Ermessenda arribà per fi a acords amb el seu nét cedint, a l'any 1056, als comtes Ramon Berenguer i Almodis tots els seus drets al comtat de Barcelona i a diversons castells, pel preu de 1000 onces d'or. Prestà Ermessenda als seus néts els deguts juraments i va comprometre a fer aixecar les excomunions que el Papa Victor II els havia imposat a causa seva i de la rebutjada Blanca d'Empúries. Les 1000 onces d'or que cobrà les invertí en la fabricació del tabernàcle de la Catedral de Girona, de la qual n'era molt devota i benefactora, y projectà de seguida realitzar una peregrinacio a les esglèsies dels Apòstols Santiago de Galícia i Sant Pere i Sant Pau de Roma, per la qual cosa atorgà testament el 25 de setembre de 1056, amb importants donatius a Roma. Un any després, amb 85 anys, morí a la casa que habitava al Comtat d'Osona aprop de l'Esglèsia de Sant Quirze de Besora i Santa Júlia. Fou enterrada a la Catedral de Girona.

Sepulcro gótico de Ermesenda.

Elionor d'Albuquerque. Reina d'Aragó.

Elionor d'Alburquerque, anomenada la Ricahembra (1374 - 1435), fou comtessa d'Alburquerque i de Ledesma i Senyora de Castro de haro, entre d'altres dominis a Castella, i reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria i Comtessa Consort de Barcelona, Rosselló i de Cerdanya. Coneguda també com Elionor Urraca de Castella.

Es va casar el 1395 amb l'infant Ferran, fill del seu cosí Joan I de Castella i futur Ferran I d'Aragó. Va aportar de dot el seu important patrimoni, que comprenia les terres més riques de la Rioja, el baix Tormes i Extremadura. D'aquesta manera, Ferran aplegà un domini molt extens per tot Castella, que governava com a regent des de 1406. 

Ja reina, mantingué una gran correspondència amb la priora de Santo Domingo de Toledo, Teresa de Ayala, sobre el Cisma d'Occident i influí sobre el seu marit perquè abandonés la causa de Benet XIII. Víuda el 1416, Elionor es retirà a Castella, on intentà reivindicar pel seu fill Enric les terres que havia posseït el seu marit. Es va veure implicada a les lluites dels Infants d'Aragó, els seus fills, contra el partit reialista encapçalat per Álvaro de Luna. Intentà inutilment una conciliació. Acusada de sedició, i de complicitat amb la rebel·lió del infant pere i la vila de Ledesma, li foren confiscades les possessions i lliurades a Álvaro de Luna i fou reclosa al convent de clarisses de Tordesillas.

El 1418 cedí el seu palau de Medina del Campo per la fundació del convent de Santa Maria la Reial, on professà com a monja. Com a Senyora de Medina, el 1421 dictà unes ordenacions que són considerades primeres de les fires de Medina del Campo.

Elionor morí al convent de Santa Maria la Reial poc després de saber del desastre esdevingut a la batalla de Ponça (1435), on els seus fills Alfons, Joan i Enric foren derrotats i fets presoners. Fou sepultada al mateix convent.

Del seu matrimoni amb Ferran I d'Aragó va tenir set fills:

• Alfons el Magnànim, príncep de girona, futur rei d'Aragó i Comte de Barcelona.
• Maria d'Aragó, futura reina de Castella pel seu matrimoni amb Joan II de Castella.
• Sanç d'Aragó, gran mestre de la ordre de Calatrava i de l'ordre d'Alcántara.
• Joan II d'Aragó, duc de Montblanc i de Peñafiel, Senyor de Balaguer, rei de Navarra i després rei d'Aragó i Comte de Barcelona.
• Enric d'Aragó, duc de Villenta, Comte d'Alburquerque i d'Empúries, Senyor de Sogorb i Gran Mestre de l'Ordre de Sant Jaume.
• Elionor d'Aragó, futura reina de Portugal pel seu matrimoni amb Eduard I de Portugal.
• Pere d'Aragó, duc de Noto i Senyor de Terrassa.

Margarida de Prades. Reina d'Aragó.

Margarida de Prades (1387 - 1329) fou reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega i de Sicília, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria, i Comtessa consort de Barcelona, de Rosselló, de Cerdanya i d'Empúries.

Des de 1399 fou dama de companyia de la reina Maria de Luna, a la cort de la qual s'educà. La mort de la reina, el 1406, deixà el rei Martí l'Humà amb un únic fill supervivent del matrimoni, Martí el Jove, que moriria el 1409 després de culminar una reeixida campanya de reconquesta de Sardenya que ell hi encapçalà.

Havent-se quedat sense hereu, el rei, decidí tornar a casar-se per aconseguir més descendència. L'escollida fou Margarida, llavors una jove de 21 anys, que Martí preferí a Cecília d'Urgell, germana del Comte Jaume II d'Urgell. El matrimoni fou celebrat pel Papa Benet XIII al palau de Bellesguard (Barcelona) el 17 de setembre de 1409.

La mort del rei un any més tard, frustrà aquests objectius, extinguint-se així el Casal de Barcelona i iniciant-se un període interregne que s'acabà amb el Compromís de Casp el 1412. El 1415 Margarida es tornà a casar, ara amb el noble valencià Joan de Vilaragut i Àlvarez de Haro. Per la seva posició de vídua reial amb una renda assignadas, el nou matrimoni i la descendència que va tenir, un fill de nom Joan Jeroni de Vilaragut nascut el 1416, van haver-se de mantenir en secret. Tot i ser legítim i ben documentat, aquest matrimoni, pel caràcter secret, ha donat lloc a una elaboració llegendària.

Cap a 1420 Margarida i Joan es retiraren al monestir cistercenc de Valldonzella (Barcelona). El 1422 enviudà novament i, probablement, el 1423 professà com a monja al mateix monestir. Més tard, passà a residir al monestir de Bonrepòs (Priorat). El 1428 fou nomenada abadessa d'aquest monestir, càrrec en el qual sa sorprengué la mort l'any següent.

La reina-abadessa va morir d'un brot de pesta a Riudoms i, traslladada a Bonrepòs, hi fou enterrada, amb la seva mort es van perdre les esperançes de superar la greu crisi que el monestir ja patia i que acabaria, després d'una llarga resistència, amb la seva incorporació al monestir de Santes Creus el 1473.

Maria de Luna. Rei d'Aragó.

Maria de Luna (1357 - 1406) fou reina consort de la Corona d'Aragó i Comtessa d'Empúries. Fou filla i hereva de Lope de Luna, primer Comte de Luna i Senyor de Sogorb, i de Brianda de Got. 

El 1372 es casà amb Martí l'Humà, aleshores príncep, rei d'Aragó del qual tingué 4 fills, però dels que tan sols un, Martí el Jove, superà la infantesa. A la mort de Pere III d'Empúries sense descendència, el rei Martí I reclamà el Comtat d'Empúries i el cedí a la seva esposa. A la mort d'aquesta, el comtat passà novament a mans del rei. L'any 1385 fundà la Cartoixa de Vall de Crist, a Altura (Alt Palància). 

Fou una dona virtuosa i estimada pel rei, a qui donà en tot moment suport davant els difícils moments que hagué de viure. Francesc Eiximenis li dedicà dues de les seves obres: Scala Dei i Tractat de contemplació; i parlant de la reina escriví així al rei: ... sapiats, senyor, que ella viu així com se pertany a dona excel·lent e sàvia e de muller de tan gran senyor, en molta honestat e bonesa per aital se fa tenir devant Déu e devant hòmens.

Violant de Bar. Reina d'Aragó

Violant de Bar (1365 - 1431) fou duquessa consort de Girona i Comtessa consort de Cervera i, després, reina  consort d'Aragó, de València, Mallorca, Sardenya i Còrsega, duquessa consort d'Atenes i Neopàtria i comtessa consort de Barcelona, Roselló i de Cerdanya.

El 1379, a Montpeller, es va prometre amb l'infant Joan, duc de Girona i Comte de Cervera, llavors vidu de la seva primera esposa, contra la voluntat del rei Pere III el Cerimoniós. Malgrat això el matrimoni es va celebrar un any més tard a Perpinyà.

Del seu matrimoni amb Joan I el Caçador nasqueren:

• El príncep Jaume d'Aragó, príncep de Girona i Comte de Cervera (1382 - 1388).
• La princessa Violant d'Aragó, futura reina de Nàpols pel seu matrimoni amb Lluís II de Nàpols.
• El príncep Ferran d'Aragó (1389).
• La princessa Antònia d'Aragó (1391 - 1392).
• La princessa Elionor d'Argó (1393).
• El príncep Pere d'Aragó (1394).
• La infanta Joana d'Aragó (1396).

Tingué molt bona relació amb el seu marit, però unes relacions tempestuoses amb els sogres, sobretot amb l'última esposa del rei Pere, Sibil·la de Fortià. El conflicte arribà a tenir tals dimensions que es crearen partits al voltant de cada dama, representatius de diferents faccions de la noblesa (l'alta noblesa al costat de violant i Joan). Tot va acabar a l'any 1387, amb la mort de Pere III i l'ascens al tron de Joan i d'ella mateixa. El seu marit, ara rei, va empresonar la reina Sibil·la, la va desposseir de tots els béns que li havien estat cedits pel seu pare i els va transferir a Violant.

A partir de llavors, ella i el seu marit, amb les camarilles respectives, iniciaren una vida de luxe i refinament, al estil de les grans corts franceses. Durant aquest període, Violant afavorí unes intenses relacions amb França. Pero el cost econòmic de la nova orientació aristocràtica de la monarquia no s'adeia amb les possibilitats de les rendes que ingressava el rei. Les corts de Montsó van denunciar el fet, però no van ser escoltades. Joan es va guanyar l'apel·latiu de Descurat amb el qual va passar a la posteritat.

El 1396 un accident de cacera va acabar amb la vida del Descurat. El rei moria sense descendència masculina i la corona corresponia al seu germà, Martí l'Humà. La reina viuda es concentrà en la educació de la única filla que li quedava, la princesa Violant d'Aragó.

Passà la última etapa de la seva vida retirada al palau de Bellesguard a Barcelona, dedicada a l'administració dels seus béns, que no sempre éren suficients per mantenir el seu estatus. El 1417 va posar un plet al Parlament de Paris contra el seu germà Lluís I de Bar, al qual exigia una part de la herència dels seus pares. Aquell mateix any va rebre, en compensació, una renda anual de 1.500 lliures torneses i Lluís cedí el ducat de Bar a Renat d'Anjou, el nét de Violant.

Fou una dona de gran caràcter i aptituds de govern, que demostrà al capdavant de l'administració dels regnes. Educada a la cort de França, sempre demostrà una refinada cultura i uns interessos que compartí amb el seu espòs. Junts donàren suport a la producció cultural catalana i en català en un moment crucial de la seva història.

Violant de Bar va morir a Bellesguard el 3 de juliol de 1431 i el seu cos va ser sepultat, provisionalment, a la Catedral de Barcelona. Més endavant, va ser traslladat al monestir de Poblet, al sepulcre que tenia reservat al costat del seu marit.

Sibil·la de Fortià. Reina d'Aragó

Sibil·la de Fortià, anomenada la Fortiana (n. Fortià 1350 - m. Barcelona 1406) fou reina d'Aragó, València, Mallorca, Sardenya i de Còrsega, duquessa d'Atenes i Neopàtria i Comtessa de Barcelona, Rosselló, Cerdanya i Empúries.

Sibil·la pertanyia a l llinatge dels Fortià, de la baixa noblesa, amb possessions al medi rural empordanès, dins el Comtat d'Empúries, del qual eren feudataris. Sibil·la, llavors una jove de gran bellesa però sense cap formació, entrà al servei de la reina Elionor de Sícilia, que l'admeté entre les seves dames possiblement arran d'algun viatge reial al Empordà. A la cort s'arranjà el seu matrimoni, el 1371, amb Artal de Foces, noble aragonès llavors ja d'edat avançada protegit per Pere IV. Artal, de qui no va tenir descendència, morí el 1374, i la reina Elionor el 1375. Aviat la jove vídua va atreure l'atenció del monarca i n'esdevingué l'amant.

Els prínceps fills d'Elionor, van veure amb bons ulls que el pare mantingués aquest lligam, que evitava un nou matrimoni i els problemes dinàstics que podria comportar. Però Pere III tenia altres plans, que desplagueren profundament el seu hereu quan es van fer realitat. L'anunci del matrimoni dels amants reials conduí a unes tenses relacions entre el rei i el seu hereu, que aviat empitjoraríen, implicarien Sibil·la i les esposes successives de Joan (Mata d'Armanyac i Violant de Bar) i facilitarien el perillós alineament de poderosos sectors socials i polítics rere cadascun d'ells.

L' 11 d'octubre de 1377, a Barcelona, Sibil·la es casà amb el rei Pere III el Cerimoniós, convertint-se així en la quarta dona del sobirà. Fou una de les 3 reines catalanes que va tenir la Corona d'Aragó i, sobre tot, un cas excepcional entre les consorts dels seus monarques, ja que no procedía d'una família reial ni de l'alta noblesa.

Del matrimoni de Sibil·la amb Pere III nasqueren:

• El príncep Alfons d'Aragó, comte de Morella.
• La princessa Isabel d'Aragó, comtessa d'Urgell pel seu matrimoni amb Jaume II d'Urgell.
• El príncep Pere d'Aragó (1378 - 1379).

Pere el Cerimoniós s'envoltà després d'aquest casament de nobles empordanesos així com de familiars de la Reina, fet que motivà la desconfiança i l'enemistat d'un bàndol de la cort, encapçalat pel príncep Joan i la seva segona esposa, Violant de Bar.

Amb la mort del rei l'any 1387, Sibil·la, tement la represàlia dels seus fillastres, es refugià al Castell de Sant Martí Sarroca. Efectivament, Joan I i Violant de Bar ordenaren la seva persecució i aconseguiren assetjar-la en aquell mateix castell. Sense resistència, la reina vídua s'entregà a la nova parella reial. El, suport de la petita noblesa i de la burgesia, d'alguns nobles destacats com el Comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del Papa d'Avinyó Benet XIII, impedí que Joan i Violant, i l'alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança.

El suport de la petita noblesa i de la burgesia (sobretot del Consell de Cent de Barcelona, que Pere III li havia procurat), d'alguns nobles destacats com el comte Hug Roger II de Pallars Sobirà o del papa d'Avinyó Benet XIII, impedí que Joan i Violant, i l'alta noblesa, poguessin anar massa lluny en la seva venjança.

Joan I la reclogué durant un temps al Castell de Montcada i finalment va poder residir, sota vigilància, a Barcelona. Martí l'Humà millorà les seves condicions de vida i la tractà amb més respecte.

Sibil·la de Fortià morí a Barcelona el 24 de novembre de 1406. Per ordre del rei Martí fou sepultada, amb funerals d'estat, al convent de Sant Francesc (Framenors) de Barcelona.

Elionor de Sicília. La Reina Elionor d'Aragó

Elionor de Sicília, princessa de Sicília i Reina d'Aragó. Filla del rei Pere II de Sicília i Isabel de Caríntia. Tant ella com les seves germanes van afavorir el partit catalanista de la illa, integrat per nobles d'ascendència catalana que es trobàven enfrontats amb la resta de la noblesa proangevina.

Va ser la tercera esposa de Pere III el Cerimoniós, amb qui es va casar a València el 27 d'agost de 1349, amb la condició que renunciés a tots els seus drets a la Corona de Sicília. Va aconseguir que el seu germà, Frederic III de Sicília, es casés amb Constança, filla del seu marit amb Elionor de Portugal. El 1357 Frederic li va transmetre els drets a la successió del regne sicilià i també els drets sobre els ducats d'Atenes i Neopàtria.

Elionor va fer un paper de suport a la política de Pere III, el qual acompanyà en l'expedició a Sardenya entre 1354 i 1355. Va ser enemiga, entre altres, del vell conseller del seu marit, Bernat II de Cabrera. Aprofitant el descontentament general produït per la durada de la guerra dels Dos Peres, i davant l'absència del rei, va intervenir de manera decisiva en la caiguda en desgràcia i l'execució del conseller en 1364.

Va residir al Palau Menor de Barcelona, que havia estat construït per a ella. Fou la mare de:

• El príncep Joan el Caçador, príncep de Girona i futur Comte de Barcelona i rei d'Aragó.
• El príncep Martí l'Humà, que succeí al seu germà com a Comte de Barcelona i rei d'Aragó.
• El príncep Alfons d'Aragó (1362 - 1364).
• La princessa Elionor d'Aragó, futura reina de Castella pel seu matrimoni amb Joan I de Castella.

Està enterrada al monestir de Poblet.